Ni cómplices ni “marionetas”

Recientemente Intersindical ha recibido críticas, muy duras, por nuestro posicionamiento en las movilizaciones del pasado mes de diciembre por la reforma de la LOPJ. Durante esos días estuvimos informados, por diversas fuentes, de las reuniones de los sindicatos convocantes de la huelga del día 16 con los grupos parlamentarios del Congreso de los Diputados, y de los acuerdos a los que llegaron para la redacción final de la ley.

 La posición fácil y cómoda para Intersindical hubiera sido subirse al carro al que fuimos invitados, dejarnos llevar por la inercia de una “victoria fácil” y convertirnos en cómplices de una gran mentira. Pero decidimos enfrentarnos a la realidad, siendo conscientes de los ataques a los que nos exponíamos, para hacer prevalecer la transparencia y la verdad. Y decidimos informar de las circunstancias que rodeaban aquellas movilizaciones a las que calificamos de “pantomima”, y criticamos que no hubiera habido contactos entre todas las organizaciones con representación en la Administración de Justicia, aunque lo solicitáramos por escrito a las direcciones nacionales de los sindicatos mayoritarios en dos ocasiones, ni que tampoco se hubieran convocado asambleas durante los diez meses transcurridos desde que el grupo parlamentario popular presentara sus enmiendas al proyecto de reforma.

 ¿Qué ha sucedido pues?

Lo que ha sucedido es una muestra de un sindicalismo burocratizado y politizado donde las “élites” deciden lo que nos conviene a todos sin dar explicaciones ni pedir opinión a nadie. Esa manera de definir y plantear cierto sindicalismo es la propia de las organizaciones de “cuadros”, en las que la participación de los trabajadores se reduce a depositar una papeleta en las urnas cada cuatro años y a manifestarse en el momento que son llamados a hacerlo. Sin debates, sin información y, por tanto, sin una opinión formada.

 Para muestra un botón. Ante la falta de una concienciación previa sobre las movilizaciones, los sindicatos convocantes intentaron por todos los medios que la convocatoria de huelga no fuera un fiasco. Pero lo fue. Sólo hay que ver el seguimiento de esta. Pero ¿cómo iban a vender los “logros” de sus “movilizaciones” si fracasaban? Para ello se esforzaron, y mucho, en intentar convencer incluso a los suyos llegando a “ofrecerles dinero” a quienes se subieran a un autobús que los llevara a la manifestación de Madrid. Manifestación calificada de “multitudinaria” a la que acudieron un gran número de delegados y liberados de otros sectores ajenos a la Administración de Justicia, simplemente para hacer bulto.

 Nuestra crítica aquí no se dirige a los delegados y delegadas del resto de sindicatos, a los que respetamos y con los que compartimos un sinfín de luchas y reivindicaciones, sino a la cúpula de dichas organizaciones, instaladas cómodamente en su atalaya desde la que pretenden “dirigirlo” todo, a espaldas de todos. Y si tienen alguna duda, que no intenten matar al mensajero. Tan sólo deben preguntar a sus máximos responsables por las reuniones con Eduardo Santos Itoiz y el resto de portavoces de la Comisión de Justicia en el Congreso. Es a ellos a quienes deben pedir explicaciones por tratarlos como simples marionetas y sin escrúpulos para manipular a los trabajadores y trabajadoras que, de buena fe, confiaron en sus representantes. ¿Hasta cuándo?

EN VALENCIÀ:

Ni còmplices ni “titelles”

Recentment Intersindical ha rebut crítiques, molt dures, pel nostre posicionament en les mobilitzacions del passat mes de desembre per la reforma de la LOPJ. Durant eixos dies vam estar informats, per diverses fonts, de les reunions dels sindicats convocants de la vaga del dia 16 amb els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats, i dels acords als què arribaren per a la redacció final de la llei.

La posició fàcil i còmoda per a Intersindical haguera sigut pujar-se al carro al que ens van convidar, deixar-nos portar per la inèrcia d’una “victòria fàcil” i convertir-nos en còmplices d’una gran mentida. Però vàrem decidir enfrontar-nos a la realitat, sent conscients dels atacs als quals ens exposàvem, per tal de fer prevaldre la transparència i la veritat. I vam decidir informar de les circumstàncies que rodejaven aquelles mobilitzacions que qualificarem de “pantomima”, i vam criticar que no haguera hagut contactes entre totes les organitzacions amb representació en l’Administració de Justícia, encara que ho sol·licitàrem per escrit a les direccions nacionals dels sindicats majoritaris en dues ocasions, ni que tampoc s’hagueren convocat assemblees durant els deu mesos transcorreguts des de que el grup parlamentari popular presentés les seues esmenes al projecte de reforma.

Aleshores, què ha succeït?

El que ha succeït és una mostra d’un sindicalisme burocratitzat i polititzat on les “elits” decideixen allò que ens convé a tots sense donar explicacions ni demanar opinió a ningú. Eixa manera de definir i plantejar cert sindicalisme és la pròpia de les organitzacions de “quadres”, en què la participació dels treballadors es redueix a dipositar una papereta en les urnes cada quatre anys i a manifestar-se en els moments que són cridats a fer-ho. Sense debats, sense informació i, per tant, sense una opinió formada.

Per a mostra un botó. Davant la falta d’una conscienciació prèvia sobre les mobilitzacions, els sindicats convocants van intentar per tots els mitjans que la convocatòria de vaga no fora un fiasco. Però ho va ser. Sols hi ha que veure el seguiment d’aquesta. Però, com anaven a vendre els “èxits” de les seues “mobilitzacions” si fracassaven? Per a això s’esforçaren, i molt, en intentar convèncer fins i tot als seus arribant a “oferir-los diners” als que se pujaren a un autobús que els dugueren a la manifestació de Madrid. Manifestació qualificada de “multitudinària” a la qual van acudir un gran número de delegats i alliberats d’altres sectors aliens a l’Administració de Justícia, simplement per fer embalum.

La nostra crítica ací no es dirigeix cap als delegats i delegades de la resta de sindicats, als quals respectem i amb els què compartim infinitat de lluites i reivindicacions, si no a la cúpula de dites organitzacions, instal·lades còmodament en la seua talaia des de la que pretenen “dirigir-ho” tot, a espatlles de tots. I si tenen algun dubte, que no intenten matar al missatger. Tan sols han de preguntar als seus màxims responsables per les reunions amb Eduardo Santos Itoiz i la resta dels portaveus de la Comissió de Justícia en el Congrés. És a ells a qui han de demanar explicacions per tractar-los com a simples titelles i sense escrúpols a l’hora de manipular als treballadors i treballadores que, de bona fe, van confiar en els seus representants. Fins a quan?